Capítol 2: La revolució alienígena

Com a bon solter que era, en la meva època hi havia dues coses fonamentals, en la meva rutina setmanal a casa, diumenge de ressaca, aixecar-se a les quatre de la tarda, beure molta aigua i invitar als amics a menjar pizza a casa meva. Una setmana després d’obtenir la meva polsera, encara no havia aprés a engegar-la. Havia quedat amb uns amics perquè em donessin suport a l’hora d'engegar-la per jugar tots junts després de les pizzes. Estàvem a diumenge, vaig seguir la rutina de beure molta aigua, em vaig dutxar, vaig rentar-me les dents i vaig iniciar les trucades. Vaig començar alfabèticament, trucant al meu amic Aleix, i no us enganyeu pel nom, ja que ell es català i te sang d'alemanya, a la meva agenda telefònica el tinc com a “Aleix (informàtic)”.Tothom hauria de tenir un amic informàtic que li repari les màquines o una amiga gay a qui explicar-li les coses de parella. Quan l’Aleix va dignar-se a agafar el telefon ja era la tercera trucada, i a més a més, en diumenge ja sabien el motiu de la trucada. El més estrany va ser que quan va contestar, només s’escoltava “ajuda’m, ajuda’m” però un segon després van començar a riure i s’escoltava la veu dels meus amics, venia de l’escala de la comunitat de veïns, vaig obrir la porta del meu primer segona, i allà estaven rient-se i cridant “ajuda'ns, ajuda'ns” el Xavier s’ha tret les sabates i es que la olor repugnant dels seus peus era fastigosa i aparentment hereditària. Tothom s’ho deia i ho convertia tot en una simple broma. El nostre grup estava format pel “pallasso”, el Xavier, fàcilment reconeixible per les seves dents de conill, el “nen bo”, que era l’Aleix. El cosí del Xavier, que era el “Friqui” del grup, però també el més musculós, El “trampós, que era en Ramon, un "crack"  capgirant les coses per fer-ne del seu interes. La noia, que era la xicota de l’Aleix. Una noia amb canvis d’humor d’un nen de quatre anys. Els bessons muts, extremadament tímids i jo, però no penso descriure’m, només diré que era el més esbojarrat. Era un grup "estrafalari", especial i únic, però junts érem molt feliços sense necessitat de res més. El temps va passar volant entre xerrades i bromes, ni em vaig recordar de la polsera que tants maldecaps havia donat. Tota la tarda semblava una peli cula de comèdia en la qual cinc hores son tres segons amb la típica musica que accelera l’escena. Quan se'n van anar, vam fer “la ruta” i els vaig acompanyar a casa. Tots agafàvem les bicicletes i acompanyàvem a la casa més propera a un, i així fins l’ultim. Quan vaig quedar-me sol em vaig posar la meva musica romàntica i vaig tornar a casa sense pressa. Al arribar a casa, les llums eren apagades i el silenci es menjava cadascuna de les parets com si estigués abandonada, només podia escoltar els meus passos i vaig procedir a encendre les llums i el televisor, vaig estirar-me al sofà i vaig posar-me a fer “zàping”. No feien res de bo a la televisió i vaig deixar les noticies, vaig intentar encendre la polsera dient paraules estranyes i altres paraules més comuns com “engega't”, també vaig provar-lo a cops i tampoc semblava funcionar... de cop i volta el televisor i la polsera van tornar-se d’un color verd molt brillant i alarmant, la llum de tot el vecindari es va tornar verda a tota la visió de la meva finestra i les llums feien pampallugues. Quan semblava que tot ja havia passat, va sortir al televisor “la noticia”, al televisor, a les finestres, als marcs de les fotografies, als mobles de vidre i a totes les finestres del barri com si de televisors es tractes, la cadena de noticies era a tots llocs i la noticia era quasi increïble, vida intel·ligent contacta amb nosaltres, els humans de la Terra, éssers semblant als felins a dues cames amb una societat superior a la nostre, però amb la mateixa intel·ligència que nosaltres, van presentar-se oficialment al planeta, portadors i amos de la producció de polseres queden al descobert com a únics empleats de l’empresa. Vaig mirar la polsera i vaig pensar que tot era cosa d’un joc i me la vaig intentar treure, però no vaig poder, ni una motoserra va poder amb ella, però aquesta es una altra històría.

Capítol 1: La joguina

Com a bon treballador que era, sempre he tingut els meus costums. M’aixecava cada matí per anar a treballar. Treballava en un petit bar en la cantonada del típic parc on van els nens quan surten de l’escola. Quan no hi havia clients ni feina a fer, m’aturava a gaudir observant la vitalitat del nens xiquets que jugaven. Alguns jugaven a pilota, altres a pares i mares i un grup molt reduït sempre estava jugant a modes un tant especials. Ho recordo com si fos avui, alguns nens acostumaven portar jocs interactius al parc, ja que aquestes joguines s’iniciaren quan jo tenia vint anys. Ningú coneixia l’origen ni el mecanisme de les polseres de realitat virtual i qualsevol persona que els veiés i no l’hagués provat pensaria que els nans estaven tocats de l’ala. Jo no vaig saber què feien aquest nens fins que m’ho va explicar uns dels avis del parc, durant un descans a l’hora de dinar que jo mirava molt estranyat directament a un parell de nens. Aquella joguina em semblava fascinant, tantes eren les ganes de provar-ne una que vaig començar a estalviar al màxim, sense gastar un cèntim en res més. La meva vida era cent per cent monòtona, i, pel que m’havien explicat, aquella joguina era la solució per sortir d’aquesta monotonia. I així va ser, cinc anys després vaig reunir la quantitat necessària per comprar-ne una de les que ja s’havien quedat antiquades, les ofertes del estocs eren molt més que raonables, però durant aquests cinc anys, cada vegada que ho parlava amb algun client del bar, em responien que només era una joguina per nens petits. Igualment, vaig decidir-me a comprar-la, desitjava aquella polsera com un nen petit desitja l’arribada del dia de nadal, les festes d’aniversari o les vacances d’estiu. Quan ja tenia suficients diners per una polsera vella,  l’avarícia va apoderar-se de mi construint-me una necessitat irracional de tenir una de nova. Com si del destí es tractés, la vaig veure, en el mateix carrer sortint del parc de la feina, justament al davant de l’estació de tren. Sí, una polsera rebaixada al noranta-cinc per cent de descompte, era de segona mà, però era assequible. Vaig anar al caixer més proper corrents, com si em perseguís un centenar de bèsties i vaig treure tot el que tenia i més. Els nombres els vaig prémer totalment al atzar i vaig tornar a la botiga d’articles de segona mà a tota pressa. Hi havien dos quilòmetres de distància, d'anada eren de baixada però córrer de tornada era esgotador. A meitat de camí semblava que el pit volgués sortir-se del meu cos, la meva respiració era exagerada i amb la mà enganxada al pit prement força, vaig seguir fins que hi vaig arribar. Però ja era massa tard, ja havien tancat, i on hi era abans la polsera de jocs interactius hi havia un cartell molt depriment de color blanc en el que hi havien escrit amb permanent negre la paraula “esgotat”. Aquella imatge m’acompanyaria durant un dur però curt període d’aquell dia. Per acabar de fastiguejar el dia, en aquell precís instant es va posar a ploure. Tot xop i trist vaig dirigir-me al tren, on la meva targeta xopa d’aigua es negava a ser llegida per la porta d’accés. Ho vaig dubtar uns instants, però ho vaig fer, no podia passar la targeta ni comprar-me una altra, ja que la pluja havia destrossat tots els meus diners deixant una massa blanca i fastigosa a la meva butxaca. Vaig esperar esperar a que passés algú per colar-me. Va passar un home vestit amb una roba que semblava la roba de la burgesia del segle dinou, aquell home, que a simple vista, crec que qualsevol diria que és un adinerat. Vaig passar per darrera seu i vaig seure’m en un banc de pedra al seu costat. Van passar uns quants trens de transport de carbó, oberts, sense sostre, i podia veure un munt de coses entre el carbó en cada un dels trens que passaven, joguines antigues, armes, mobles i un munt de coses sense sentit repartides entre el carbó. L’home va pujar en un d’aquests trens de mercaderies i justament quan semblava que anava a pujar, el tren es va aturar. Un nen petit d’aquells repel·lents i mimats xisclava i ploriquejava per haver perdut la seva joguina, una joguina que se li havia perdut al seu pare i que jo estava veient al meu costat. A uns centímetres de mi hi havia una polsera de color transparent on abans l’home era assegut. Sabia de qui era i fins i tot així l'avarícia em va guanyar i me la vaig posar tot amagant la mà al darrera. L'home es va girar, va donar mitja volta i va començar a buscar-la, la buscava per les papereres, la buscava per terra com si fos una agulla, semblava que estigués buscant-la per fer feliç a aquell nen que podia ser perfectament el seu nét. Mentre més la buscava, la meva cara anava entristint-se amb el meu sentiment de culpabilitat, el nen plorant, la pluja i el sentiment de culpabilitat van sorgir i vaig intentar retornar-li al seu amo, però ell em va respondre, “ara es teva” i tot seguit va cridar-li al seu nét "aquí no hi és, a que tens pensat enganxar-te ara?"

Pròleg

En una illa perduda en el record, on només els seus habitants coneixen la seva existència, hi havia un poble d’éssers no tan diferents a nosaltres. és quasi impossible de trobar, ja que no es troba en aquest món, ni en aquesta galàxia. Fills meus, encara que sembli impossible, jo vaig estar amb ells. Desitjo amb totes les meves forces que algun dia poguéssim tornar perquè coneixeu als vostres pares biològics. Ell es un bon amics meu del qual ja us he parlat moltes vegades, però ella... d’ella no he gosat parlar-vos mai. Recordo com ell la descrivia abans de que... Deia que els seus cabells eren negres com la foscor relaxant de la nit i que quan era aprop la resta del món s’esfumava. Ells seus ulls negres i grossos, brillants com llum d’alba li donaven una sensació com si cada vegada que la veia fos el primer cop i el temps s’aturés durant uns segons que desitjaven que fossin eterns. Però sens dubte, tots recordarem que ella era la base del nostre grup, el seu somriure semblava una epidèmia de l’edat mitjana, inevitablement contagiós . A vegades penso que tot ha sigut un com somni estrany i res més, a vegades perdo l’esperança i crec que no tornaré a aixecar cap. Però miro endavant, us veig a vosaltres i ho veig tot clar, ho sé, tot va ser tan real com la vida mateixa. Algun dia jo no estaré, i, rebreu aquest, el meu escrit. Vull que tingueu ben clar que no us heu d’espantar, és possible que comenceu a canviar, és possible que el vostre cos deixi de ser el que era, però jo no ho sé, tot quedarà en mans de l’atzar de la genètica. Sí això passes heu de protegir-vos i no explicar-ho a ningú,. Sí fos el cas, tota la veritat sobre vosaltres, tota la meva experiència, és la poca herència que puc deixar-vos. Ha arribat l’hora de saber-ho, qui seran els vostres pares. Així que començaré per l’inici.