Pròleg

En una illa perduda en el record, on només els seus habitants coneixen la seva existència, hi havia un poble d’éssers no tan diferents a nosaltres. és quasi impossible de trobar, ja que no es troba en aquest món, ni en aquesta galàxia. Fills meus, encara que sembli impossible, jo vaig estar amb ells. Desitjo amb totes les meves forces que algun dia poguéssim tornar perquè coneixeu als vostres pares biològics. Ell es un bon amics meu del qual ja us he parlat moltes vegades, però ella... d’ella no he gosat parlar-vos mai. Recordo com ell la descrivia abans de que... Deia que els seus cabells eren negres com la foscor relaxant de la nit i que quan era aprop la resta del món s’esfumava. Ells seus ulls negres i grossos, brillants com llum d’alba li donaven una sensació com si cada vegada que la veia fos el primer cop i el temps s’aturés durant uns segons que desitjaven que fossin eterns. Però sens dubte, tots recordarem que ella era la base del nostre grup, el seu somriure semblava una epidèmia de l’edat mitjana, inevitablement contagiós . A vegades penso que tot ha sigut un com somni estrany i res més, a vegades perdo l’esperança i crec que no tornaré a aixecar cap. Però miro endavant, us veig a vosaltres i ho veig tot clar, ho sé, tot va ser tan real com la vida mateixa. Algun dia jo no estaré, i, rebreu aquest, el meu escrit. Vull que tingueu ben clar que no us heu d’espantar, és possible que comenceu a canviar, és possible que el vostre cos deixi de ser el que era, però jo no ho sé, tot quedarà en mans de l’atzar de la genètica. Sí això passes heu de protegir-vos i no explicar-ho a ningú,. Sí fos el cas, tota la veritat sobre vosaltres, tota la meva experiència, és la poca herència que puc deixar-vos. Ha arribat l’hora de saber-ho, qui seran els vostres pares. Així que començaré per l’inici.