Capítol 2: La revolució alienígena

Com a bon solter que era, en la meva època hi havia dues coses fonamentals, en la meva rutina setmanal a casa, diumenge de ressaca, aixecar-se a les quatre de la tarda, beure molta aigua i invitar als amics a menjar pizza a casa meva. Una setmana després d’obtenir la meva polsera, encara no havia aprés a engegar-la. Havia quedat amb uns amics perquè em donessin suport a l’hora d'engegar-la per jugar tots junts després de les pizzes. Estàvem a diumenge, vaig seguir la rutina de beure molta aigua, em vaig dutxar, vaig rentar-me les dents i vaig iniciar les trucades. Vaig començar alfabèticament, trucant al meu amic Aleix, i no us enganyeu pel nom, ja que ell es català i te sang d'alemanya, a la meva agenda telefònica el tinc com a “Aleix (informàtic)”.Tothom hauria de tenir un amic informàtic que li repari les màquines o una amiga gay a qui explicar-li les coses de parella. Quan l’Aleix va dignar-se a agafar el telefon ja era la tercera trucada, i a més a més, en diumenge ja sabien el motiu de la trucada. El més estrany va ser que quan va contestar, només s’escoltava “ajuda’m, ajuda’m” però un segon després van començar a riure i s’escoltava la veu dels meus amics, venia de l’escala de la comunitat de veïns, vaig obrir la porta del meu primer segona, i allà estaven rient-se i cridant “ajuda'ns, ajuda'ns” el Xavier s’ha tret les sabates i es que la olor repugnant dels seus peus era fastigosa i aparentment hereditària. Tothom s’ho deia i ho convertia tot en una simple broma. El nostre grup estava format pel “pallasso”, el Xavier, fàcilment reconeixible per les seves dents de conill, el “nen bo”, que era l’Aleix. El cosí del Xavier, que era el “Friqui” del grup, però també el més musculós, El “trampós, que era en Ramon, un "crack"  capgirant les coses per fer-ne del seu interes. La noia, que era la xicota de l’Aleix. Una noia amb canvis d’humor d’un nen de quatre anys. Els bessons muts, extremadament tímids i jo, però no penso descriure’m, només diré que era el més esbojarrat. Era un grup "estrafalari", especial i únic, però junts érem molt feliços sense necessitat de res més. El temps va passar volant entre xerrades i bromes, ni em vaig recordar de la polsera que tants maldecaps havia donat. Tota la tarda semblava una peli cula de comèdia en la qual cinc hores son tres segons amb la típica musica que accelera l’escena. Quan se'n van anar, vam fer “la ruta” i els vaig acompanyar a casa. Tots agafàvem les bicicletes i acompanyàvem a la casa més propera a un, i així fins l’ultim. Quan vaig quedar-me sol em vaig posar la meva musica romàntica i vaig tornar a casa sense pressa. Al arribar a casa, les llums eren apagades i el silenci es menjava cadascuna de les parets com si estigués abandonada, només podia escoltar els meus passos i vaig procedir a encendre les llums i el televisor, vaig estirar-me al sofà i vaig posar-me a fer “zàping”. No feien res de bo a la televisió i vaig deixar les noticies, vaig intentar encendre la polsera dient paraules estranyes i altres paraules més comuns com “engega't”, també vaig provar-lo a cops i tampoc semblava funcionar... de cop i volta el televisor i la polsera van tornar-se d’un color verd molt brillant i alarmant, la llum de tot el vecindari es va tornar verda a tota la visió de la meva finestra i les llums feien pampallugues. Quan semblava que tot ja havia passat, va sortir al televisor “la noticia”, al televisor, a les finestres, als marcs de les fotografies, als mobles de vidre i a totes les finestres del barri com si de televisors es tractes, la cadena de noticies era a tots llocs i la noticia era quasi increïble, vida intel·ligent contacta amb nosaltres, els humans de la Terra, éssers semblant als felins a dues cames amb una societat superior a la nostre, però amb la mateixa intel·ligència que nosaltres, van presentar-se oficialment al planeta, portadors i amos de la producció de polseres queden al descobert com a únics empleats de l’empresa. Vaig mirar la polsera i vaig pensar que tot era cosa d’un joc i me la vaig intentar treure, però no vaig poder, ni una motoserra va poder amb ella, però aquesta es una altra històría.